El tema acaba de complicar-se quan tot seguit et diu el profe: el swing out és el bàsic.
Com? Això és el bàsic?
Si no me ne'n surto amb el bàsic, aleshores, com seran els altres passos? Mai no podré ballar Lindy Hop...
Eps, no passa res. Mira!! I llavors si et pares a mirar veus que n'hi ha que no els hi cal el bàsic per enllaçar els passos i gaudeixen del ball.
Com? Ara sí que no entenc res....
Per tant, per què li diem bàsic si no cal fer-lo?
Potser algú sap la versió oficial o acadèmica?
Jo diria que en el bàsic es donen alguns elements propis, característics, que m'agraden de Lindy Hop: el seu moviment circular, rotatori i,sobretot, el moviment que s'estableix entre les parelles; aquest conjunt de moviment i persones que sembla com el moviment d'una goma elàstica; aquesta recerca d'un arrelament a l'hora que ens movem a tota pastilla (el que els americans anomenen "grouning").
Ens havien explicat que aquest grouning és una part de l'herència dels balls africans cap al Lindy Hop els qual remarquen aquest impuls per estar en contacte amb la Terra.
Així aprecies que les parelles no ballen sempre a una mateixa distancia entre ells sinó que hi ha un efecte del moviment que és elàstic, no rígid. No serà això que respon a la mateixa idea quan intentem traduir la paraula Swing?
I tu què en penses?
La història no sé si és certa des d'un rigor històric, però des d'un punt de vista conceptual , d'ambient, el trobo d'allò més adient.
Certament quan hi ha una comunicació harmònica entre músics i balladors. Quan els músics toquen pels balladors, tot gaudint, i els balladors responen a aquesta invitació, es produeix una entesa, una comunicació bidireccional, de músics a balladors i de balladors a músics que fa bategar l'espai. Aquesta interacció fa que els músics no siguin uns reproductors de música com ho pot ser un CD.
Encara recordem alguns la nostra sortida a Vitòria quan la gent de la bcnswing, tararejant una cançó varem suggerir un canvi en la programació d'una de les orquestres amb més renom i prestigi de l'actualitat: la Wynton Marsalis & The Lincoln Center Orchestra. Com a artistes, ens la van tocar la peça demanada posant de relleu que balladors i músics fan un equip. Va ser màgic, inoblidable.
L'altre dia hi ha qui em feia reflexionar sobre el moment entre cançó i cançó on a vegades els balladors es posen a parlar d'una forma, sovint, no gaire discreta. Segurament que un xivarri excessiu no ajuda a la concentració dels músics i que si veiéssim uns músics parlant entre ells a l'hora que toquen també ens sobtaria. Però després d'una bon ball amb una "partner" fantàstic/a qui hi ha que es resisteixi a comentar-li allò bé que ens ho hem passat? Potser uns bons aplaudiments són una forma de expressar-ho.
Jo faig una crida perquè la primera cançó sigui d'ells i que recordem que tant ells, com nosaltres són un equip. Gràcies músics.
